18.02.2026 — Les golfes del Gran Teatre del Liceu, 1989

“I pocs minuts després, inesperat, un tro va fer tremolar la teulada: l’anunci d’una tempesta de primavera. I jo, per accident, al mig. En aquell espai que no era de ningú. Ni dels vius ni dels morts.”

Aquests dies estic escrivint un fragment del llibre de museografia en què treballo. Parla de la importància dels espais quan són viscuts: espais que condicionen l’experiència, que et formen i que, amb el temps, influeixen en com conceps espais per als altres.

Les tres fotografies que comparteixo aquí són un testimoni molt concret. Estan preses a les golfes del Gran Teatre del Liceu, abans de l’incendi del 1994. Tot el que s’hi veu ja no existeix. Jo acabava de fer 20 anys. Era la meva primera feina a Barcelona.

En aquell moment treballàvem en una exposició-homenatge a l’escenògraf Josep Mestres Cabanes. El muntatge es feia a l’antic taller dels pintors de decorats, un lloc situat literalment entre la platea i el cel. Allà es desembalaven caixes i sobres amb peces fràgils; allà tornàvem a muntar teatrins per després col·locar-los en vitrines.

A les imatges hi apareix l’Isidre Bravo, a qui recordo amb molta estima: el meu professor d’Història de l’Escenografia i director del Museu del Teatre. La seva presència en aquell context donava densitat al dia. Ser allà amb vint anys, en aquell punt de l’edifici, treballant amb aquells materials, va fixar en mi una manera de mirar els llocs.

Aquest fragment del llibre neix d’aquell lloc i d’aquell moment. Hi ha espais que t’ensenyen sense necessitat d’explicar-se. I aquesta experiència queda dins quan, més endavant, toca concebre espais per als altres.

(1) Golfes del Liceu, amb l’Isidre Bravo.
(2) Taula de treball.
(3) Inauguració de l’exposició.

Fotografies en paper: Pep Montoya