L'exposició sobre Salvador Seguí, conegut com el noi del sucre, se’m va presentar com un important desafiament escènic en abordar un muntatge expositiu sense objectes històrics tangibles, però amb una narrativa de gran pes: la vida del líder anarquista assassinat en una Barcelona marcada pels conflictes entre la classe obrera i la burgesia.
El relat expositiu va dibuixar la vida del protagonista, i la meva proposta escènica, a semblança de l'exposició "Spoliés!" que vaig dur a terme el 2010 al Musée de la Résistance de l'Isère a Grenoble, va consistir en seguir els passos del personatge al llarg de l'espai expositiu, una recerca que mai trobaria una resposta clara. La manca d'objectes documentals va permetre que l'escenografia assumís el lideratge del discurs. La escenografia va sostenir una història dividida en 3 grans àmbits i 7 espais temàtics.
L'entrada del públic a la sala coincidia amb l'arribada de Salvador Seguí en tren des de Lleida a Barcelona. Aquesta idea es va plasmar amb un fragment de cotxe de ferrocarril que, mitjançant miralls, multiplicava el tren dels esperançats que arribaven a la ciutat en busca d'una vida millor.
Aquest tren de fusta va servir com a suport per a una realització audiovisual que contextualitzava el moment històric en què va viure Salvador Seguí. Després d'aquesta immersió, el públic iniciava un viatge a través de diferents espais, guiat per l'ombra del protagonista de l'exposició.
Des de la fàbrica, el visitant arribava a la plaça de bous de les Arenes de Barcelona, on Seguí va posar punt final a la vaga de "la Canadenca" després de dures negociacions entre la patronal i els sindicats. Aquest míting va marcar l'èxit de les vuit hores laborals diàries per als treballadors, però també va prefigurar el tràgic final de l'anarquista.
La visita continuava en una recreació d'un cafè freqüentat per Seguí per a trobades polítiques i debats apassionats sobre la situació social. L'espai, de dimensions reduïdes, transmetia intimitat mitjançant miralls que duplicaven la sala, i quadres, fotografies i cartells proporcionaven context històric.
La conclusió de l'exposició es desenvolupava en un carrer fosc que mostrava documents, retalls de premsa i fotografies. Aquest vel amb imatges de la Barcelona de l'època permetia al visitant descobrir a través dels entresijos i l'evolució d'uns fets que van precipitar l'assassinat del líder.
El teló final s'alçava i queia en un imaginari call center de la postguerra espanyola, amb telèfons instal·lats de forma compartimentada que permetien al públic escoltar el relat de l'assassinat de Salvador Seguí, narrat per la seva companya sentimental, Teresa Muntaner. Aquesta recreació dramatitzada es basava en una entrevista realitzada durant el seu exili.
-
Institució impulsora: Palau Robert (Generalitat de Catalunya)
Ubicació: Barcelona (España)
Fotografies: © Pepo Segura
