14.09.2020 — Un ballo in maschera (Un ball de màscares)

En aquests dos documents, un text que vaig escriure abans dels assajos i una entrevista realitzada just abans de l’estrena, em reafirmo en el procés de creació escènica. El primer text és una declaració d’intencions a partir de l’estudi i l’anàlisi personal de l’òpera, una tasca de vital importància per tenir un punt de partida amb el qual treballar el primer dia d’assaig.

1

“L’heroi, el destí i la redempció”

Un ballo in maschera és una de les òperes de Verdi en què la trama no dona treva ni respir al públic, ja que hi conflueixen tots els elements de la tragèdia clàssica. L’heroi mor per demostrar el valor de l’honor. Verdi se’ns presenta més necessari que mai i ens convida a fer un viatge a través de la passió, l’odi, l’amor, la venjança i el destí.

La proposta per a Un ballo in maschera al Teatre de l’Òpera de Varna ofereix una mirada que reuneix tots els elements de l’òpera clàssica amb la finalitat d’explicar la història d’un destí fatal. La nuesa amb què presentem la trama és necessària per tal de poder fer arribar el missatge a l’espectador de manera clara i nítida. La dramatúrgia traslladarà íntegra la veu de Verdi, sense cap mena d’artifici ni distorsió, unida a la direcció musical, que persegueix el mateix objectiu: recuperar la tradició i els valors verdians. 

A l’escenari, un gran triangle es precipita sobre els personatges en representació dels poders tel·lúrics, una posició des de la qual Ulrica vaticina el tràgic final. El tall central, la porta des d’on ens observa el destí, esdevé un eix terrible i contundent que extermina la passió i l’amor.

Riccardo, Amèlia i Renato formen un altre triangle, la dissolució del qual anuncia la visió d’Ulrica. Tot i que tant els protagonistes com el públic proven de negar aquest mal auguri, finalment la història ens cau al damunt com una pesada llosa.

En aquest muntatge, el cor es converteix en el missatger del públic i anticiparà la tragèdia final que Riccardo i Amèlia són incapaços de veure; amb els seus moviments dalt de l’escenari, en un terreny que de vegades serà més a prop del públic que no pas dels protagonistes, ens obrirà una porta que ens permetrà entendre més bé el missatge. 

Per a la pobre Ulrica és el cas contrari, ja que, com Cassandra, la incompresa, és debades que intentarà desvelar el seu destí a Riccardo i Amèlia.

Un ballo in maschera és una història sobre la coherència i sobre com portar les emocions fins a les darreres conseqüències. No hi ha retret possible als diferents personatges: el fet que són fidels als seus valors durà la història al que és inevitable.

Malgrat tot, en el darrer moment serà l’alè de l’heroi que aturarà qualsevol indici de venjança. Riccardo dirigeix el final d’aquesta tragèdia al mateix punt al qual arriba l’Orestíada d’Èsquil: el seny i l’ètica triomfen sobre la irracionalitat i la set de venjança.

En aquesta proposta de muntatge un epíleg tanca el cercle i Ulrica emergeix cap a nosaltres, cap als personatges i cap al cor fent un advertiment revelador: “No s’ha de temptar mai el destí. La veu de la mare terra ha de ser escoltada i respectada”.

L’esforç i l’entrega de Riccardo simbolitzen aquí l’energia amb què els professionals de l’òpera lluiten avui amb afany per salvar el món de l’art, actualment tan necessari i alhora tan menyspreat per una part de la societat. Com la passió i la dedicació de tot l’equip del Teatre de l’Òpera de Varna, és un tresor que cal protegir. En aquest temps de crisi, Riccardo és sens dubte la veu que hauríem d’escoltar per no perdre’ns en la foscor de la barbàrie.

Ignasi Cristià

-

2

Els resultats vàlids comencen a aparèixer damunt de l’escenari, quan treballes amb el director musical i els cantants. Això implica canviar propostes dramàtiques que inicialment semblaven encertades. Cal estar disposat a “trencar” coses contínuament per poder construir sobre les ruïnes. Es així que arribes a aconseguir una posada en escena genuïna i vital. Citant Virginia Woolf: “Cal trencar la bellesa diàriament perquè continuï essent encisadora”.

1. Ets un artista molt versàtil amb una trajectòria impressionant. Allò que sembla que preval en tot moment, però, és el treball amb l’espai. Has col·laborat amb prestigiosos museus i teatres de l’òpera d’Europa, has transformat sales d’exposicions... Com encaixa Varna en aquesta diversitat creativa? Què vols aconseguir amb las posada en escena d’Un ballo in maschera?

Treballa a Varna és un gran repte per a mi, perquè és una ciutat amb una gran tradició operística. A través de la proposta d’Un ballo in maschera vull demostrar que l’òpera ens uneix malgrat que jo sigui de Barcelona. Crec que les dues ciutats, els dos països, compartim valors molt semblants, i l’òpera ho demostra. Em sembla que pot ser molt enriquidor portar a Varna un punt de vista diferent a través de l’òpera i veure la resposta del públic. Estic convençut que quan torni a Barcelona hauré après molt. És positiu per a tothom.

El meu procés creatiu per abordar el muntatge d’una òpera comença escoltant-la moltes vegades. Arriba un moment en què visualitzo l’escenografia, les situacions dramàtiques entre els personatges. És com si l’emetessin per televisió dins del meu cervell. A partir d’aquest moment, he d’anar parant la música per poder dibuixar el que veig, l’escenografia, els detalls… Ho faig així per no oblidar res. He de rebobinar diverses vegades per poder descriure allò que els cantants fan dins del meu cap. I molts cops he de consultar la font original, la partitura, per comprovar que tot encaixa.

La veritable tasca de direcció teatral comença quan hi ha el director musical i els cantants. És a l’escenari on la meva visió de l’òpera ha d’encaixar amb l’equip que la interpretarà. El gran repte és que búlgars i espanyols ens entenguem.

2. És el teu primer projecte en un teatre d’òpera búlgar? Havies estat mai abans a Bulgària?

És el primer cop que treballo a Bulgària. El més semblant a aquesta experiència és quan vaig treballar al teatre de l’òpera Wroclaw, a Polònia, l’any 1991, per al ballet La fille mal gardée. Aquí tinc la sensació que estic revivint aquell moment ja tan llunyà en el temps.

El principal record que vaig endur-me d’allà va ser la sensació de formar part d’una gran companyia que treballava per a un projecte comú. Va ser un sentiment de pertinença molt intens i aquí també el percebo. Aquesta manera de col·laborar, de treballar en equip, cohesiona molt els treballadors del teatre.

3. Quin és el teu concepte escènic i visual per a aquesta posada en escena?

Un ballo in maschera és una gran òpera. Els personatges tenen una gran responsabilitat i cadascun té una missió. Està tan ben construïda que presenta una estructura calidoscòpica, és a dir, que pots presentar el muntatge des de diferents punts de vista. Es podria fer un muntatge centrat en el punt de vista de l’Amèlia, d’en Riccardo, d’Ulrica… Cadascú donaria peu a una versió diferent malgrat que s’estigui interpretant la mateixa partitura. Aquesta és la grandesa d’una peça ben escrita. Verdi permet que el director llegeixi la seva obra des de moltes mirades.

En aquesta versió del Ballo he triat el personatge que presenta el comportament més humà, en Renato. Aleshores, treballant amb Venseslav Anastasov hem construït un personatge molt creïble, ple d’incoherències i de contradiccions, el menys monolític i el que més canvia al llarg de l’òpera. La complexitat d’en Renato ens ha permès idear un muntatge molt interessant. Era molt important que el cantant que interpreta Renato entengués aquest concepte i que, a més d’un gran cantant, fos un gran actor. He tingut molt sort amb en Venseslav, perquè ha entès perfectament la proposta del seu personatge i ha aportat elements que jo no veia. Així és com es treballa en el teatre i com es construeix tot, a partir d’una base. Res no és inamovible fins al final: l’òpera i l’obra de teatre continuen creixent dins al dia de l’estrena. Hem recorregut un camí llarg des que vam començar els assajos i la dramatúrgia s’ha anat enriquint a partir de l’eix que és en Renato.

L’espai escènic estarà presidit per una gran construcció que simbolitza la força del destí i l’horror de la tragèdia. Gràcies a Ulrica, tots sabem què passarà, però en aquesta producció ens reservem un element sorpresa per al final que estic segur que farà pensar al públic. Això està relacionat amb el que he esmentat abans que passa quan una obra està ben escrita. Presentarem en Renato com el més humà dels protagonistes i, pel fet que porta fins al límit les seves accions, ens ajudarà a entendre’ns nosaltres mateixos: les nostres pors, el nostre sentit de l’humor en saber-nos traïts, etc. Qui no s’ha sentit mai enganyat i qui no ha tingut la temptació de fer alguna bogeria quan algú li ha fet mal? Entendrem perfectament en Renato tot i no compartir el que fa. La nostra posada en escena subratlla aquesta part més humana de la gran òpera de Verdi.

4. Has treballat amb el director Krastin Nastev des de Barcelona. Què ha estat el més important d’aquesta col·laboració professional?

Hem posat en pràctica una metodologia de treball molt interessant. En Krastin, des de la partitura, exigeix recuperar allò que Verdi va pensar musicalment. Jo, com a director escènic, he de treure tot el possible del llibret de Somma. Hem creat un tàndem entre la música i el drama. Ell s’ha posat en la pell del compositor i jo en la del llibretista. Als assajos hem treballat junts i el que jo buscava en els personatges des del vessant teatral, en Krastin ho ha sabut trobar musicalment en els cantants. Observacions que ha fet sobre com interpretar la partitura coincidien plenament amb les actituds dramàtiques que jo necessitava dels personatges. Hem pogut treure el màxim partit de l’òpera treballant en paral·lel: l’acció i la música van plegades i així ho veurem a l’escenari.

5. Quin paper ha tingut el dissenyador de vestuari, Iago Blasi, en l’estratègia visual de la funció?

En Iago Blasi es va incorporar de seguida al muntatge i va entendre la proposta escènica des del primer moment. La seva mirada és molt interessant i els personatges es mostraran com sempre hem imaginat els protagonistes d’una òpera verdiana, mentre que el cor hi apareixerà vestit d’una manera molt “casual”, molt informal. En Iago ha creat una connexió molt intensa entre el cor i el públic, i ha trencat la barrera que de vegades pot generar una òpera a causa de la seva artificialitat. La caracterització del cor ens ajudarà a entendre millor la història.

6. Tu ets cantant. Has estat temptat de presentar-te com a tenor a Varna?

Jo vaig estudiar al Conservatori del Liceu de Barcelona. També vaig cantar dues vegades al cor del Gran Teatre del Liceu, en dues produccions, Lohengrin i La damnation de Faust amb dos directors de qui vaig aprendre moltes coses, Götz Friedrich i Paolo Carignani. Fins i tot em vaig presentar al concurs Montserrat Caballé, però allà em vaig adonar que el meu camí no era ser cantant. La meva experiència com a tenor m’ha servit per entendre la feina que fan els cantants i el seu pes en la representació i interpretació de les òperes. Estudiar cant m’ha servit per posar-me a la seva pell. Dirigir una òpera tenint aquest bagatge musical fa que siguis més sensible envers els cantants.

7. Quins obstacles has hagut de superar a Varna per poder plasmar les teves idees? En què es diferencia la situació artística aquí de la que hi ha a Espanya i, en particular, a Catalunya?

Tant a Varna com a Barcelona hi ha una tradició operística centenària, però aquí hi ha una cosa que no tenim a la meva ciutat: una gran cantera de cantants. Bulgària ha donat moltes grans veus al món i a Varna he vist que els cantants formen part del teixit social. A Barcelona això no passa. Com  he dit abans, crec que mirades diferents sempre enriqueixen, i l’òpera és una disciplina acostumada a l’intercanvi. Els cantants, directors musicals i directors d’escena solen ser de nacionalitats diferents i cadascú aporta el seu propi punt de vista, la qual cosa és molt positiva i constructiva, i això ens uneix més que no pas separar-nos.

8. Quins projectes t’esperen després de Varna?

M’esperen diversos projectes, però el més interessant és la recuperació d’una obra musical sobre Medea, d’Eurípides, una peça que no s’havia interpretat des d’abans de la Guerra Civil espanyola. Es tracta d’una obra del gran compositor català Joan Manén amb llibret d’Ambrosi Carrion, un dramaturg molt prestigiós a en aquella època que es va haver d’exiliar després de la guerra. El meu tiet besavi havia composat diverses peces musicals de teatre per a Carrion. Per a mi aquest muntatge tindrà un gran valor sentimental pel fet de poder treballar amb l’obra d’un dramaturg proper a la meva família. No hi ha cap enregistrament i per tant no tenim cap referència de com es va interpretar al seu temps. El text és en castellà i l’obra està concebuda per a orquestra de corda, un piano, un orgue i actriu. Seré el responsable de la posada en escena i de la direcció de l’actriu, Susanna Garachana.