L’exposició d’escultures de Joan Miró a la Llotja de Palma presenta deu peces —algunes de gran format i altres de dimensions més contingudes— en un combat directe amb la monumentalitat de l’edifici gòtic. Més que un simple contrast, hi emergeix un conflicte de forces: la rotunditat de l’arquitectura amenaça amb imposar-se sobre el gest escultòric, mentre que les obres de Miró reclamen el seu lloc des de la llibertat formal. Aquesta tensió esdevé el motor de la proposta museogràfica, que no parteix d’una harmonia preestablerta, sinó d’una fricció essencial entre dos llenguatges, materials i simbòlics.
Tot va començar al febrer, durant una primera visita a l’edifici. No coneixia la Llotja. En creuar-ne les portes, vaig comprendre de seguida que aquell espai, amb una arquitectura tan rotunda i poderosa, no deixaria lloc a la neutralitat. La proposta era exposar-hi deu escultures de bronze negre de Joan Miró. El repte era evident: el paviment fosc absorbia les peces. Si les deixàvem directament a terra, desapareixien. La meva resposta va ser oferir-los una estructura. Una superfície capaç de contenir-les, de donar-los entitat i força.
Inspirada en la idea mironiana de les constel·lacions, aquesta plataforma es va concebre com un camp visual autònom, capaç de fer emergir les escultures i de traçar noves relacions entre elles i amb l’edifici. L’estructura també estava pensada per rebre la llum natural durant el dia i la il·luminació artificial durant la nit, generant una transició subtil entre escultures i constel·lació. Aquesta amalgama —de forma, lloc i llum— es va convertir en la clau per dotar les peces de la presència necessària per dialogar, de tu a tu, amb l’arquitectura.
La força creativa de les escultures, continguda dins la Llotja, reclama un univers propi, on cada obra pugui establir un diàleg tant amb les altres com amb l’espai que les acull. Aquest univers no busca resoldre el conflicte, sinó assumir-lo com a condició de possibilitat. No hi ha jerarquia, sinó voluntat de relació. És en aquest espai autònom, on tot es vincula a partir de tensions internes i correspondències sensibles, que les escultures poden adquirir una presència capaç de sostenir-se davant l’arquitectura.
La museografia esdevé, així, una eina de mediació activa: no s’imposa ni desapareix, sinó que acompanya la lectura del conjunt com si es tractés d’una constel·lació en moviment. Cada peça ocupa un lloc precís en aquest mapa imaginari, definint relacions de proximitat, d’alineació o de contrast, en un equilibri sempre delicat i viu. D’aquesta manera, l’exposició construeix un espai de diàleg on la contundència de la Llotja i el món lliure i simbòlic de Miró poden coexistir en un mateix pla de força i significat.
La llum acompanya l’exposició com un element viu. Durant el dia, la claredat natural penetra a la Llotja i defineix una atmosfera canviant i subtil, que marca el pas de les hores i activa noves relacions entre les escultures i l’arquitectura. Quan cau la nit, la llum teatral pren el relleu i dibuixa un escenari de contrastos. La il·luminació es converteix en una capa narrativa més, que intensifica el diàleg entre el món de Miró i la presència de la Llotja.
Una constel·lació que habiti l’univers de la Llotja.
-
Institució impulsora: Govern de les Illes Balears
Ubicació: La Llotja, Palma
Fotografies: © Roberto Ruiz
Renders i esbós: © Ignasi Cristià, S.L.
