Una societat no pot considerar-se madura fins que no afronta i aprèn del seu passat, ja que la memòria és la clau per construir un futur més just i conscient.
Al llarg de la meva carrera professional he treballat en diversos projectes amb la vocació de reparar i fer ressorgir fets traumàtics que han marcat una col·lectivitat i, per tant, la societat en el seu conjunt. Aquest projecte posa sobre la taula un passat no tan llunyà.
El tràfic d’esclaus, negoci molt lucratiu a la Catalunya i Espanya del segle XIX, va ser una tragèdia humana que va perdurar fins a la seva abolició. Aquest comerç va enriquir una elit de l’època i va repercutir en l’economia local: teatres, edificis i infraestructures públiques es van beneficiar del comerç de matèries primeres provinents de Cuba i d’altres països d’Amèrica.
La posada en escena d’aquesta exposició és una invitació a viatjar a través de la història i a redescobrir el trajecte de les persones esclavitzades. Amb l’objectiu de potenciar l’impacte del relat mitjançant una estructura dramàtica, he dissenyat els espais com una metàfora que ens ajuda a entendre el funcionament de la societat d’aquell moment.
El recorregut per l’exposició comença quan el visitant es troba amb la part posterior d’un decorat teatral, on un teló d’acer oculta la platea. La funció s’inicia quan es travessa la petita porta que condueix al cor de la platea d’un teatre que evoca l’hemicicle del Liceu de Barcelona, aquell espai comú on es reunia la burgesia de l’època. Aquesta metàfora del “teatre del dinou” permet comprendre com la vida es desenvolupava en diferents nivells, on una societat aparentment benpensant actuava segons interessos econòmics que, en aquest context, vulneraven els drets humans.
La intenció en dissenyar aquesta platea no ha estat crear un espai càlid i acollidor, sinó transmetre una sensació incòmoda. Una única làmpada de gas de sodi inunda tot l’espai amb una llum impertinent, mentre que a les parets s’exhibeix un memorial dedicat a alguns dels personatges il·lustres responsables del tràfic de persones. En girar la vista cap a l’escenari, descobrim que la funció representada és l’Exposició Universal de 1888, símbol de la bonança econòmica assolida gràcies al lucratiu negoci del tràfic d’esclaus.
Aquest gran teatre de la vida i la hipocresia, ens condueix cap a un altre espai. Travessant la porta de la platea, accedim al segon acte, on es revela el tràgic procés de caça, captura i deportació de les persones del continent africà destinades a l’esclavitud. Se’ns mostren les terribles condicions del seu viatge cap a Amèrica, lloc on van acabar les seves vides, així com el dur treball als Ingenios, veritables camps de concentració i de treball forçat on es processaven la canya de sucre, el cafè i el cotó per engreixar les arques dels negocis d’ultramar.
Aquest espai transmet claustrofòbia. Unes reixes, llevades per exhibir una maqueta de l’ingeni “Flor de Cuba”, mostren el final del viatge de les persones esclavitzades que van morir en aquestes fàbriques.
L’abolició de l’esclavitud es resol amb una instal·lació en un tercer acte: una caixa escènica de miralls il·luminada per una llum cenital blanca que ressalta les restes d’aquestes reixes. El reflex perimetral crea la il·lusió d’estar immersos en un oceà de llibertat i de cadenes trencades, suggerint un camí de retorn.
La cineasta Sally Fenaux ens planta un gran mur al final del recorregut –que ja intuim al travessar el teló d’acer de l’inici– i amb una peça audiovisual ens convida a reflexionar sobre el racisme que n’ha quedat, obscur llegat d’aquesta infàmia.
-
Institució impulsora: Museu Marítim de Barcelona
© Fotografies: Pepo Segura
